GUANYEM-NOS EUROPA

El proper diumenge 25 de Maig Europa té una cita amb les urnes per escollir els seus representants al Parlament Europeu.

Aquests dies de campanya electoral a Calella, he pogut constatar una apatia important per part de ciutadans i partits polítics ( amb comptades excepcions) i parlant amb la gent pel carrer, n'hi ha molts que no saben per què hi ha eleccions ni quina importància tenen.

Catalunya està en un procés de canvi, canvi en la relació amb l'Estat espanyol i canvi en la manera de voler organitzar el nostre esdevenidor social, econòmic, polític i de convivència.

Tenim anunciada una consulta per decidir el nostre futur el proper dia 9 de Novembre i des de l'Estat espanyol i des de partits polítics d'obediència espanyola, es posen sobre la taula les set plagues d'Egipte per Catalunya en cas de voler-nos separar; ens amenacen amb l'ostracisme més ferotge i amb l'oblit mundial.

La majoria dels catalans estem convençuts que la independència de Catalunya, que no serà fàcil d'aconseguir i que serà dura al principi, ens portarà unes cotes de millora social, econòmica i política molt més grans i beneficioses que continuar amb la pertinença a l'Estat espanyol.

Europa comença a mirar a Catalunya i el seu procés i com més desastres vaticina el Govern espanyol, més curiositat sent el mon per saber com es desenvolupa el nostre procés.

Per això, si Europa ens mira, nosaltres no li podem girar l'esquena. Necessitem una veu forta a Europa i demostrar que Catalunya no renuncia a Europa. El dia 25 de Maig les urnes a Catalunya s'han d'omplir de paperetes, sigui quina sigui la opció que es trii però s'ha de guanyar a l'abstenció.

Si votem massivament el 25M serà més fàcil votar el 9N

 

 

 

 

 

 

Catalunya, una Nació sense Llibertat

La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, ha deplorat aquest dilluns 17 de febrer de 2014,  que, a parer seu, "a Catalunya no hi ha llibertat". "Els primers que parlen de procés democràtic menystenen la llibertat dels catalans", ha etzibat Camacho després que el president de la Generalitat, Artur Mas, instés l'empresariat català a implicar-se en el procés cap al dret a decidir del país.

La Sra. Camacho te tota la raó. A Catalunya no hi ha llibertat.

No hi ha llibertat per exercir el dret a decidir el futur d'aquesta gran Nació. Què millor exercici de llibertat que poder votar. 

No hi ha llibertat per poder seguir amb la immersió lingüística que la immensa majoria dels diputats del Parlament de Catalunya i per tant representants del poble, varen votar en la LEC. La llengua representa en fonament de la cultura catalana i és i serà la millor eina per la cohesió social.

No hi ha llibertat per poder decidir si una dona pot o no seguir amb el seu embaràs, que prendre una decisió tan dura com avortar no pugui exercir-se amb total reflexió i serenor.

No hi ha llibertat per que les decisions del poble què és lliure i sobirà, puguin arribar a ser el que el poble vol. La tutela dels tribunals espanyols escapça una vegada i un altra les decisions del Parlament de Catalunya.

No hi ha llibertat per poder invertir els nostres diners en el que necessitem. El dèficit fiscal que tenim amb l'Estat espanyol fa que Catalunya estigui obligada a pidolar ajuts financers que amb interessos s'han de tornar i que, es venen, com que, gracies a l'Estat, Catalunya por pagar les seves factures.

Però si que hi ha prou llibertat per que personatges com la Sra. Sánchez Camacho i d'altres que combreguen amb les seves mateixes idees i lleialtats, es puguin expressar com ho fan i no s'exerceixi sobre ells cap acció contraria a la democràcia i a la llibertat d'expressió, valors que Catalunya té en el seu ADN.

Pobre terra meva que has de ser trepitjada pels peus de gent que només et veu com una mamella de la que anar munyint la riquesa que tens!!!

Està arribant el dia en que l'Estat espanyol sentirà com de fort és el clam de LLIBERTAT dels catalans.

SOBRE LA REFORMA DE LA LLEI DE L'AVORTAMENT

Aquesta setmana hem rebut un altra sotrac per part del Partit Popular amb l'aprovació de la reforma de la llei de l'Avortament que el ministre de Justícia Sr. Alberto Ruiz Gallardón, ha defensat a les Corts espanyoles.

Una reforma de la llei que com a metge em comporta una sensació de frustració en comprovar com els arguments regressius que s'han utilitzat només són polítics i religiosos, sense cap fonament científic. I voler combatre la recalcitrant i obtusa mentalitat dels qui ho defensen amb arguments de salut, de llibertat personal, de benestar físic i mental, és impossible.

Quan a l'Estat espanyol es va poder exercir el DRET a l'avortament, primer amb restriccions i poc a poc amb supòsits més amplis, la mortalitat per pràctiques clandestines va caure en picat. Moltes vides es varen salvar, vides de dones que volien exercir el dret a decidir el seu futur, dones que davant la certesa d'un fetus mal format decidien no seguir endavant el seu embaras, dones que després d'una agressió sexual no volien portar dins seu un fill no desitjat.

La medicina prenatal ha evolucionat molt en els darrers anys, amb l'assoliment de tècniques de diagnòstic i de tractament intra úter impensables només fa unes poques dècades.

I ara, tot això, pot perdre molt del seu valor al no poder fer que les dones DECIDEIXIN QUE FER amb la seva gestació.

Que sigui possible decidir NO és dolent. Quan hi ha diversos camins a escollir, la persona ben informada pot prendre la seva ruta amb coneixement de causa.

I, no ho oblidem, l'educació sexual del nostre jovent, a les escoles, sense tabús, amb claredat i sense amagar realitats és el pilar fonamental per evitar situacions que comportin acabar amb un embaras no desitjat i amb el tràngol de passar per una decisió dura sempre com és la interrupció d'un embaras.

L'Església Catòlica espanyola, en veu del president de la Conferència Episcopal Española, Rouco Varela, demana un òrgan fiscalitzador que verifiqui que els supòsits de l'avortament siguin conformes a llei. Això significa que no es fien de que els criteris mèdics necessaris siguin fiables. Això significa que la Santa Inquisició s'ha tornat a reactivar.

ELS EXTREMS SEMPRE ES TOQUEN

Avui ens hem despertat a Calella amb dues accions anònimes contra CiU.

A la nostra seu del C/ de la Bruguera s'han enganxat cartells a la porta tapant la fotografia de l'Alcaldessa . Aquests cartells es refereixen al País Valencià i porten una estelada vermella. Parlen de trencar cadenes.

També, al Passeig de Mar, una pintada anònima, amb una creu gamada nazi, demana la càmera de gas pel President Mas.

Que s'ataqui a CiU des de diferents extrems de la política i d'una manera acarnissada, només pot significar que estem en el bon camí per aconseguir l'objectiu de poder decidir el nostre futur com a Nació i preparar -nos per l'Estat independent que una gran majoria de catalans desitgem.

Els arguments de la por i la violència no podran fer que els catalans que volem ser lliures deixem de defensar amb tota la nostra convicció els principis bàsics de la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura i la convivència entre les persones i els pobles.

Volia dir-ho

Ara fa temps que no em poso davant de l'ordinador per escriure.

 Avui he sentit la necessitat de fer-ho per que a Calella passen coses i m'agradaria opinar sobre alguns temes.

 

 

 El Museu del Turisme ha de ser un equipament essencial per donar a conèixer la evolució d'aquesta industria a la ciutat, al país i al mon. Una gran oportunitat que el Sr. Jordi Ten va saber imaginar i que fa poques setmanes ja va palesar amb el tast que ens va oferir a la Sala d’exposicions Lluís Villaret al carrer de la Bruguera. Un tast que va deixar un gust saborós i que encara més em va despertar les ganes de gaudir del Museu en la seva màxima expressió. Penso que aquest equipament, que s'ubicarà a la Fàbrica Llobet, ha de ser viu i dinàmic, que ha d’anar creixent dia a dia i que no pot ser un Museu on tan sols es vagi a mirar sinó que s'ha de participar d'ell, se’l ha de fer bategar i ha d’aconseguir ser un referent en el tema.

De la mateixa manera que Barcelona o Girona son atractius pels nostres visitants, Calella pot esdevenir un destí cultural pels qui estan en altres llocs de vacances.

Aquest cap de setmana, Calella s'omplirà de nassos vermells. No seran embriacs, sinó pallassos. Pallassos d'Hospital que porten la seva alegria als nens i als adults que passen moments complicats per la malaltia i que estan ingressats als hospitals de Catalunya. Aplaudeixo aquesta iniciativa, que , he de confessar, em va fer una certa por quan es va gestar.

 Els metges, i jo en sóc un, ens preocupem molt per la salut de les persones; diagnostiquem, tractem, aconsellem, operem, rehabilitem... i molts cops no pensem, millor dit quasi mai pensem, en les hores de soledat que els malalts pateixen durant l'ingrés, en com de llargues es fan les hores i quin sentiment de reclusió es te dins de les quatre parets de l'habitació.

Us puc ben assegurar que una persona alegre, positiva, afronta millor la malaltia i és més fàcil que es curi.

Avui dia, els hospitals són confortables, tenen bon utillatge, s'intenta que siguin eficients però s'assemblen més a una presó sense reixes que a un lloc amable on guarir la malaltia.

Jo em vaig formar a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a Barcelona, un recinte amb jardins, amb espais oberts on personal sanitari i pacients, visitants i familiars, tenien la oportunitat de passejar i gaudir de l'aire lliure.

Trobo a faltar en els nostre moderns hospitals aquesta opció de sortir a passejar, a gaudir de la natura, a deixar enrere les parets que encerclen als malats i als qui hi treballen.

Es cert que l'hospital de Calella te unes vistes privilegiades de la ciutat i del mar i això ja relaxa moltíssim, però no disposa de cap jardí on es pugui passejar, seure una estona a l'aire lliure o simplement somiar a ser......

Apunto que a l'espai adjacent a l'hospital, a l'antic Hostal Vell i tenim una oportunitat per fer-hi un lloc de lleure pels nostres pacients i acompanyants. Ara és un aparcament pel personal i un edifici ruïnós, protegit?? però en ruïnes. Potser caldria pensar-hi en aprofitar aquest espai per la salut i no deixar-lo degradar més.

 

Adeu amic George Moustaki.!!!

 

 

Que lluny que queda aquell any de 1969 quan estudiava el “Preu”, el curs amb el que acababem el batxillerat i ens preparàvem per entrar a la Universitat.

Recordo que estudiava als Escolapis de Sant Antón a Barcelona, i que com aleshores només era un col·legi de nois, la nostra professora de francès, que també donava classes a les Escolàpies de Lauria, va organitzar una representació de teatre en francès entre nosaltres i les noies de Preu de l'altra escola.

Hi havia dos objectius: Practicar l'idioma francès i començar a relacionar-nos amb noies de la nostra edat de cara a la Universitat .....

No cal dir que d'aquella trobada es varen iniciar moltes amistats que varen durar anys algunes i altres es van esvair en pocs mesos. No se si algú va arribar a aparellar-se.

En el meu cas el meu amic Ricard i jo, varen fer amistat amb un grup de quatre noies que curiosament varen estudiar arquitectura com en Ricard o Medicina com jo.

Moltes tardes sortíem al Pub Renault o anàvem a casa d'alguna de les noies ha escoltar música. Va ser allà, on vaig conèixer la meravellosa veu i les cançons d'en George Moustaki.

Ens sabíem les seves cançons de memòria i avui encara les segueixo escoltant de tan en tan, emotives, dolces, amb una força increïble. He plorat molts cops amb aquestes melodies que m'han arribat al cor i que m'omplen de records de joventut, de la Facultat, de les assemblees d'estudiants, de les manifestacions, de les tardes a casa parlant amb els amics.....

Fa 5 anys el vaig escoltar en directe al festival de Cap Roig, encara vital i aclaparador. Vaig sortir d'allà pensant que quant tornés a Barcelona l'aniria a veure. Ja no ho vaig fer.

I ja no tornarà

Com els Métèque empren un llarg camí cap a l'infinit......Mai més estaràs sol, sempre estaràs al nostre cor amic George, vell Moustaki

Girona, Flors i Gent

 

Torna a començar un altra Girona Temps de flors. Com cada any a principis del mes de Maig, Girona s'omple de colors, flors, art, creativitat i...gent.

Dissabte passat dia 11 de Maig, es va donar el tret de sortida a l'edició d'enguany. Més espais i molta creació, amb composicions espectaculars i molta menys utilització d'elements no naturals que altres edicions.

 

 

 

 

 

La passejada per la ciutat vella és deliciosa si no fos per la gran aglomeració de gent que aquests dies es congrega a Girona. Gent de tot arreu, molts francesos, també espanyols de l'Aragó i del país basc, de Navarra i alguns de Madrid, això si, amb predomini de jubilats.

 

 

Famílies senceres de casa nostra omplint carrers i places, patis i cases, llocs emblemàtics com els banys Àrabs, el claustre de la Catedral o les Sarraïnes.

I en mig de tot, el monument a la barbàrie, a la intransigència més aspre: la plaça dels Jurats amb el laberint cremat intencionadament, amb els esquelets dels arbres que voregen la plaça d'on ressalta un pintat de blanc, del blanc més pur i significatiu.

 

Al·legoria de la nostra terra, cremada per 300 anys de domini forà i que ara vol renéixer de les cendres amb el treball i l'esforç dels catalans i catalanes que no estem disposats a que Catalunya esdevingui una terra erma i sense futur.