Que lluny que queda aquell any de 1969
quan estudiava el “Preu”, el curs amb el que acababem el
batxillerat i ens preparàvem per entrar a la Universitat.
Recordo que estudiava als Escolapis de
Sant Antón a Barcelona, i que com aleshores només era un col·legi
de nois, la nostra professora de francès, que també donava classes
a les Escolàpies de Lauria, va organitzar una representació de
teatre en francès entre nosaltres i les noies de Preu de l'altra
escola.
Hi havia dos objectius: Practicar
l'idioma francès i començar a relacionar-nos amb noies de la nostra
edat de cara a la Universitat .....
No cal dir que d'aquella trobada es
varen iniciar moltes amistats que varen durar anys algunes i altres
es van esvair en pocs mesos. No se si algú va arribar a
aparellar-se.
En el meu cas el meu amic Ricard i jo,
varen fer amistat amb un grup de quatre noies que curiosament varen
estudiar arquitectura com en Ricard o Medicina com jo.
Moltes tardes sortíem al Pub Renault o
anàvem a casa d'alguna de les noies ha escoltar música. Va ser
allà, on vaig conèixer la meravellosa veu i les cançons d'en
George Moustaki.
Ens sabíem les seves cançons de
memòria i avui encara les segueixo escoltant de tan en tan,
emotives, dolces, amb una força increïble. He plorat molts cops amb
aquestes melodies que m'han arribat al cor i que m'omplen de records
de joventut, de la Facultat, de les assemblees d'estudiants, de les
manifestacions, de les tardes a casa parlant amb els amics.....
Fa 5 anys el vaig escoltar en directe
al festival de Cap Roig, encara vital i aclaparador. Vaig sortir
d'allà pensant que quant tornés a Barcelona l'aniria a veure. Ja no
ho vaig fer.
I ja no tornarà
Com els Métèque empren un llarg camí
cap a l'infinit......Mai més estaràs sol, sempre estaràs al nostre
cor amic George, vell Moustaki
No hay comentarios:
Publicar un comentario